dissabte, 27 de juny de 2015

Carta oberta a Carolina Punset


CARTA OBERTA A CAROLINA PUNSET

Estimada Carolina Punset
Li escric perquè em preocupa que una dona jove com vostè, una política que diu ser renovadora i regeneradora, acuse als qui defensem la immersió lingüística en valencià de tornar a l’aldea, el que per vostè sembla ser alguna cosa despectiva. Potser és precisament la seua joventut la que la fa dir aquestes coses sense pensar cóm d’ofensives i preocupants poden arribar a ser per nosaltres, els ciutadans als que vostè representa. Potser em passe de paternalista, però li explicaré les raons.
Quan Franco va morir jo tenia a penes 14 anys. Els meus pares només tenien estudis primaris. Parlaven valencià, era el seu idioma, tot i que no el sabien escriure. Pel contrari parlaven un correcte castellà què feien servir en ocasions solemnes, i l'escrivien bastant be i sense faltes d’ortografia (conserve algunes de les sues cartes). Per als meus pares, el valencià era una llengua desprestigiada, aldeana. Això es aigua passada, no vull centrar-me en els problemes del passat, sinó en els del present i el futur.  I ara, en aquest present en què molts valencians estem esperançats pel futur, en la seua primera intervenció en Les Corts valencianes, vostè ens ve amb que la immersió en valencià a les nostres escoles ens retorna a l’aldea. És vostè, li ho dic amb respecte, qui em retorna a la visió aldeana de que el valencià es un idioma menor, al complex d’inferioritat dels meus pares pel qual em negaren la seua llengua, la meua llengua. Per això les seues paraules em semblen ofensives.
Perquè el desprestigi que la seua pròpia llengua tenia per als meus pares, ha afectat molt la meua vida: decidiren que educar als seus fills en castellà era una manera d’ajudar-nos a pujar en l’escala social. Per això, els meus germans i jo no aprenguérem a parlar el valencià fins que ja érem d’adults. La meua infància i adolescència va estar farcida de situacions estranyes i incòmodes, perquè jo era pràcticament l’únic que parlava castellà en un entorn d’amics i familiars valencianoparlants. Fins i tot amb la meua parella, valencianoparlant des del bressol però a qui vaig conèixer quan jo no parlava valencià, no he pogut canviar de registre lingüístic (com més íntima es una relació més difícil se’t fa canviar d’idioma). I per això, l’anomalia arriba al present: tots en la família ens parlem en valencià excepte la meua dona i jo.
Soc, si més no, tan cosmopolita com ho puga ser vostè. Soc científic, soc professor d’universitat, he viatjat, he vist món, he estat convidat a donar conferències científiques a Paris, Cambridge o Nova York, per posar-hi sols uns pocs exemples. I per això se que no cal renunciar a ser valencià per ser cosmopolita. Parle altres idiomes, però contràriament al que sembla que li passa a vostè, això a mi em fa apreciar encara més la meua llengua, la que els meus pares em negaren pel meu be (com no ser condescendent amb els pares difunts!). I desitjar que siga, per fi, una llengua normalitzada. Vull que el valencià no es parle sols a casa i amb els amics, que quan es parle de ciència (del cervell i les neurones, del comportament humà i els seus misteris, que es lo meu), de literatura, teatre o dansa, de pintura, música o política, es faça amb naturalitat sense canviar-se al castellà o a l’anglès. No demane res estrany, crec. Hi contribuisc intentant donar les meues classes en valencià, escriuvint els apunts en valencià i fins i tot els correus electrònics. Podria fer-ho en castellà o en anglès (pràcticament tot el que llegisc i escric sobre investigació éé llenguala meua llengua. a. Els meus fills van a una escola neurones, del comportamen no ser condescendent amb ells), fs en anglès), seria més fàcil. N’hi han llibres de neurociència en anglès i en castellà, però no en valencià. Per això el castellà i l’anglès no em necessiten, i el valencià si. Per això, perquè sent la necessitat de fer aquest esforç per normalitzar la meua llengua, les seues paraules me resulten ofensives.
Però amés d’indignar-me, les seues declaracions em preocupen molt. Sent vostè com és representant dels valencians en la nostra cambra autonòmica, és inversemblant que no haja entès per què molts pensem que la immersió lingüística en valencià és molt necessària. No és perquè som aldeans, ni perquè som independentistes o pancatalanistes. No és una postura política. És un desig de què el que em va passar a mi (a la meua generació) no els passe als meus fills. Només amb immersió lingüística s’aprèn un idioma. I per tant, l’escola ha de aconseguir que els idiomes s’estudien així, utilitzant-los per comunicar-se en l’aula.  
Però, segurament, ja hem fet tard. Una altra generació ha perdut l’oportunitat de veure el seu idioma normalitzat, malgrat la tant denostada (per vostè) immersió en valencià. Ara és vostè una representant del poble valencià a les seues institucions. No es pot permetre la frivolitat de parlar sense saber. I vostè sembla ignorar que la immersió en valencià no ha existit. Ni probablement existirà en un futur immediat. A l’aula dels meus fills, escolaritzats en una escola i institut públics de línia en valencià, l’idioma vehicular és el valencià sols en algunes classes. I, sent haver de dir-ho, però tot i l’esforç de molts mestres excel·lents, alguns d’ells senzillament no parlen el valencià ni a l’aula ni fora, o el parlen molt malament. Encara recorde quan la mestra i tutora de la meua filla, qui suposadament havia de donar les classes en valencià, era corregida pels seus propis alumnes perquè ni el parlava, ni l’escrivia. La conseqüència última es que el valencià dels meus fills es tan roí (o pitjor) que el meu, i com en el meu cas, escriuen millor el castellà que el valencià. I no són excepcions. Als meus estudiants de la universitat els passa el mateix: si els llevara punts als exàmens per faltes d’ortografia o sintaxi, perjudicaria als qui fan els exàmens en valencià.
I ara vostè ens ve amb allò de l’escola plurilingüe “en valenciano, español, inglés”. Un altre brindis al sol que recorda massa al del PP dels darrers anys. L’institut dels meus fills te un rètol a l’entrada on diu que és un centre plurilingüe. És la principal mesura que el govern va prendre pel multilingüisme: posar-hi un cartell. Però en quin idioma es donen les classes d’anglès, o d’alemany? Li ho dic jo: en castellà. No en anglès o alemany (ni en valencià!), en castellà. I la raó és molt senzilla. El nivell d’anglès del professorat (novament amb excepcions) és massa baix. Com ho és, sovint, ja ho he dit, el de valencià. Ara me ve al cap l’anunci de fa uns anys de la Conselleria d’Educació de la rocambolesca proposta d’ensenyar xinès a les escoles! De la idea no se n’ha tornat a sentir parlar: supose que visitaren tots els restaurants xinesos i no trobaren suficient personal qualificat per impartir les classes en xinès. 
La conclusió, és clara. Informe’s vostè, no parle per parlar, no ens ofenga amb idees de Jaimito. No ens vulga convèncer de què la immersió lingüística en valencià a les escoles és un perill de la nostra societat: és una necessitat imperiosa. No intente insultar-nos dient-nos aldeans als que defensem la nostra llengua. Vostè, que és tan cosmopolita, haurà sentit la frase “Think globally, act locally”. Esta ben pensada: actuant des de la nostra petita i estimada aldea, farem un món millor.

Ferran Martínez Garcia